Si tenim una mescla de dos sòlids, un dels quals és soluble en aigua, podem utilitzar aquesta propietat per separar-los. Si tots dos són solubles, cal buscar un altre dissolvent o bé jugar amb la temperatura d'aquesta.


La solubilitat és la capacitat d'una determinada substància per dissoldre's en un líquid. Se sol mesurar en mols per litre (mol·l-1), en grams per litre (g·l-1), o en percentatge de solut/solvent. També és possible estendre el concepte a solubilitat en sòlids com ara el vidre o els metalls.
En la solubilitat, el caràcter polar o apolar de la substància influeix molt, ja que, a causa d'això la substància sera més o menys soluble. Per exemple: els compostos amb més d'un grup funcional presenten una gran polaritat, per la qual cosa no són solubles en èter etílic; perquè sigui soluble en eter etílic ha de tenir poca polaritat, és a dir el compost no ha de tenir mes d'un grup polar. Els compostos amb menor solubilitat són els que presenten menor reactivitat com ara les parafines, els compostos aromàtics i els derivats halogenats.

El terme "solubilitat" s'utiliza tant per designar el fenomen qualitatiu del procés de dissolució com per a expressar quantitativament laconcentració de les solucions. La solubilitat d'una substància depèn de la naturalesa del dissolvent i del solut, així com de la temperatura i lapressió del sistema, és a dir, de la tendència del sistema a assolir el valor màxim d'entropia. Al procés d'interacció entre les molècules del dissolvent i les partícules del solut per formar agregats se l'anomena solvatació i si el solvent és aigua, hidratació.


En química, la solubilitat és una mesura de la capacitat d'una determinada substància per a dissoldre's en un líquid. Pot expressar-se en mols per litre, en grams per litre, o en percentatge de solut/dissolvent. Una forma indirecta de fer referència és a través del Kps ( constant del producte de solubilitat ), molt utilitzat per a calcular com és afectada la solubilitat per l'efecte ió comú. També és possible estendre el concepte a solubilitat en sòlids. Quan la concentració d'una dissolució arriba a la solubilitat, es diu que estem en presència d'una solució saturada; sota algunes condicions pot sobrepassar-la, denominant-se solució sobresaturada.
En la solubilitat, el caràcter polar o apolar de la substància influeix molt, ja que, a causa d’aquests la substància serà més o menys soluble. Per exemple, els compostos amb més d'un grup funcional presenten gran polaritat per que no són solubles en èter etílic. Llavors perquè sigui soluble en èter etílic ha de tenir poca polaritat, és a dir el compost no ha de tenir més d'un grup polar. Els compostos amb menor solubilitat són els quals presenten menor reactivitat com són: les parafines, compostos aromàtics i els derivats halogenats.
El terme solubilitat s'utilitza tant per a designar al fenomen qualitatiu del procés de dissolució com per a expressar quantitativament la concentració de les solucions. La solubilitat d'una substància depèn de la naturalesa del dissolvent i del solut, així com de la temperatura i la pressió del sistema, és a dir, de la tendència del sistema a arribar a el valor màxim d'entropia (nivell de desordre ). Al procés d'interacció entre les molècules del dissolvent i les partícules del solut per a formar agregats se li anomena solvatació i si el dissolvent és aigua, hidratació.
Hi ha diversos factors importants que intervenen a la solubilitat d’una preparació. Com a destacables trobarem:

· Temperatura: l'efecte de la temperatura sobre la solubilitat de sòlids, líquids i gasos no té una regla general. Entre els gasos la solubilitat és molt gran, no obstant això, la solubilitat dels gasos en l'aigua sol disminuir a l'augmentar la temperatura de la solució, però en dissolvents diferents de l'aigua la solubilitat dels gasos no disminueix amb l'augment de la temperatura.
La solubilitat de sòlids i líquids tampoc segueix una regla general, per exemple, a mesura que augmenta la temperatura el carbonat de liti ( Li2CO3) és menys soluble en aigua, el nitrat de plata (AgNO3) és més soluble i en el clorur de sodi gairebé no canvia.
La variació de la solubilitat amb la temperatura està relacionada amb la calor de solució de cada substància i amb el principi de Le Chatelier o sigui amb la calor despresa o absorbida quan la substància es dissol fins a la saturació. Si el procés de dissolució allibera calor llavors l'augment de temperatura no afavoreix la dissolució i sí quan ho absorbeix (calor negativa).

· Pressió: a la pràctica, la pressió externa no té influències sobre la solubilitat de líquids i sòlids però si influeix sobre la solubilitat dels gasos. Segons el que va constatar Henry a la Llei d'Henry: la solubilitat d'un gas en un líquid és proporcional a la pressió del gas sobre la dissolució.
· L'addició d'un ió comú (efecte de l’ió comú): és l'efecte que produïx agregar determinada concentració d'un ió que és comú amb un dels ions de la sal quan ambdós es troben en la mateixa solució, donant com resultat la disminució de la solubilitat. El ió comú desplaça l'equilibri d'acord amb el principi deLeChatelier. Exemple:
Ag+ + Cl- « AgCl ¯
I) 1M eq. x ≈ 1M sòlid amb rendiment alt on x és pràcticament zero.
· Efecte salí: és l'efecte que produïx agregar determinada concentració d'un ió que no és comú amb un dels ions de la sal quan ambdós es troben en la mateixa solució, donant per resultat l'augment de la solubilitat.
Un sòlid sempre està en equilibri amb els ions que ho formen d'acord amb:

H2O
AB¯ « A + B
· Naturalesa del dissolvent: la solubilitat d'una substància és major quan les molècules del solut són semblants elèctrica i estructuralment a les del dissolvent. Per això es diu que “el semblant dissol al semblant”. Si existeix semblança entre les propietats elèctriques (moment dipolar gran) entre el solut i el dissolvent, les atraccions entre les seves molècules són fortes i en cas contrari són febles. Per això un compost polar com l'aigua és un bon dissolvent d'un altre també polar com l'alcohol, i un dissolvent molt dolent per algunes substàncies no polars com la gasolina. El benzè és un bon dissolvent de la gasolina perquè és una molècula no polar. En general, els dissolvents polars dissolen millor als compostos iònics que els no polars. Això succeeix peequè com més gran sigui la polaritat del dissolvent major serà la solubilitat en ell d'un compost iònic.
· Naturalesa del solut: les interaccions solut-dissolvent i solut-solut depenen del tipus de solut i del tipus de dissolvent. Per exemple, a 20 ºC la solubilitat del clorur de sodi (NaCl, 58.45 g/mol) és de 36 g/100 mL d'aigua i la del sucre (sacarosa, C12H22O11, 342.3 g/mol) de 203.9 g/100 mL d'aigua. Amb la solubilitat expressada en grams de solut/100 mL de dissolvent sembla contradictori perquè el sucre no és un compost iònic i sembla tenir una major solubilitat que el clorur de sodi. Per a obtenir conclusions vàlides al comparar la solubilitat de les substàncies convé tenir present la concentració molar (M =mols de solut/litre de solució). Llavors per al clorur de sodi la concentració és de 6.15 M i per a la sacarosa de 5.96 M, el que resulta lògic perquè hi ha major atracció entre els ions Na1+ i Cl1- i les molècules polars de l'aigua que entre les molècules no polars de la sacarosa i les molècules polars de l'aigua.
En la interacció solut-solut, sense molt rigor es pot dir, que un solut influeix molt poc sobre la solubilitat d'altres substàncies diferents en la mateixa solució, tret que la seva concentració sigui molt elevada o que tinguin un ió comú els soluts.

external image mineral.jpg--> Aquest mineral esta compost d'un material soluble, i un d'altre que no. Si dissolem un, ens quedarà el material no soluble.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Solubilitat